Sssssh!

Creixen les ombres en busca de llum
-cegues, perdudes-;
s'amaguen darrera.

Sssssh! 

[@more@]



1 comentari

almenys

Avui m'he perdut per una estona en el món de les discussions buides.

Tot el dia davant una pantalla intentant fugir del silenci interior.
Fals.
Tot són crits. Però no puc respondre. No sé d'on venen i no sé que fer-ne.

No vull saber-ne. No vull saber-ne.

Al final les hores perdudes amb paraules i paraules s'han quedat en no res. Perquè no he pogut respondre. No he pogut passar l'última porta. I l'he tancada, deixant escolar les emocions cor avall, avall, al pou fosc que em menja.

I ara ja no importa. Tan irreal em sembla tot que ja no importa.

En la superfície almenys.[@more@]



1 comentari

Salutacions [1100 0001 1100 0101 1100 0001 1100 0011 0100 1100 1100]


Bona nit.

Avui ha tocat neteja. Retocar un enllaç per aquí, canviar un disseny per allà.

Perdre’m, amb tranquil·litat, en mig d’aquest petit espai obscur, vitrall congelat en el temps en mig la fulgor d’un raig d’ombra.

[@more@]
El món continua donant voltes, però. A foc i ferro. Hi ha coses que mai no canvien.

Bé, la fisonomia de les muntanyes sí. La pedra grisa li va guanyant terreny a la pell verda, sobretot a prop del mar. Ara ja no hi ha coves on amagar-se i boscos encara menys. Bé, coves sí que les hi ha, artificials, però no és un gran amagatall si està numerat i censat penso jo. A més, els animals que viuen d’elles són poc generosos a l’hora de fer un espai als altres. T’has de deixar ben bé la pell -i un parell de fetges-. Els únics boscos on et podries perdre són d’éssers disfressats de persona però també estan numerats i censats. Fins i tot les paraules estan numerades i censades. Aquestes mateixes.

Se’m fa difícil amagar-me darrera d’un u. I ja no diguem darrera d’un zero.



Comentaris tancats a Salutacions [1100 0001 1100 0101 1100 0001 1100 0011 0100 1100 1100]

no em lleparé pas les ferides

avui m’afilo les urpes
avui estic tranquil

feia dies que no tenia les coses tan clares
aquesta nit sí
em divertiré
fent allò que més sé
[@more@]

em deixo emportar pels recs-recs de la llima
la mirada segueix delerosa les afilades brillantors
exercito els músculs dels dits
quin plaer saber-se esperant el moment

jugo al "gat i la rata" amb el pensament
no vull deixar
que es recrei en el que creu serà
aquesta nit sí
deixaré espai a l’improvisació que mai em permeto

no puc evitar els pensaments
és massa gran l’ànsia i el desig
sentir les mans calentes i punyents
travessant el melic, apartant la melsa
la sang fent pessigolles braç a baix
-milers de formigues que fugen amb bocins de vida-
arribar fins al cor i arrancar-lo poc a poc

sentir com se’n va la vida

com m’agrada

veure’m morir

Comentaris tancats a no em lleparé pas les ferides

buscant

tristesa
no és la paraula
buidor
la primera impressió

dins
la por i l’angoixa conviuen
[@more@]

secret a veus
secret a veus

on puc anar si tot m’encega?
on? si no sento la gana que em menja…
on? si no sóc jo,
si sóc una ombra
donada als excessos del cor

el món obre la seva mà al meu voltant
mai m’arriba a tocar, mai m’arriba a tocar
el seu alè m’humiteja el clatell
la seva llengua em llepa l’ànima
no em deixa res, no em deixa res

m’ofego en un got d’aigua

enverinada

Comentaris tancats a buscant

distància

.

.

[@more@]

Comentaris tancats a distància

buidor

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

[@more@]

Comentaris tancats a buidor

silenci? on collons t’has fotut!

QUI CONY s’ha inventat LA NECESSITAT DE COMUNICAR-SE!?

No tinc res a dir.

Res.

I no vull dir res.

De res.

Que no ho veus? Prou d’escriure, ostia!

Merda! Merda! Merda! No hi ha ningú que vulgui una transfusió de comunicació?

[@more@]

Comentaris tancats a silenci? on collons t’has fotut!

silenci?

el buit
el silenci
la distància
t’anmateix s’envolta

d’existència

en la seva forma…

[@more@]

Comentaris tancats a silenci?

1 mes de camí


Enmig del bosc del temps el camí perd sentit. Mirant endavant. Mirant enrere. Tot sembla igual enmig de l’espessor. Només el mirall ens pot donar valor a l’única distància més o menys controlable: la pròpia imatge.

És aquesta l’únic regal sincer que es pot fer. Per celebrar-ho. Per reconèixer-lo. Per compartir-lo.

PS: no accepto comentaris sobre el meu bec.

[@more@]

Comentaris tancats a 1 mes de camí