Avui ha tocat neteja. Retocar un enllaç per aquí, canviar un disseny per allà.

Bé, la fisonomia de les muntanyes sí. La pedra grisa li va guanyant terreny a la pell verda, sobretot a prop del mar. Ara ja no hi ha coves on amagar-se i boscos encara menys. Bé, coves sí que les hi ha, artificials, però no és un gran amagatall si està numerat i censat penso jo. A més, els animals que viuen d’elles són poc generosos a l’hora de fer un espai als altres. T’has de deixar ben bé la pell -i un parell de fetges-. Els únics boscos on et podries perdre són d’éssers disfressats de persona però també estan numerats i censats. Fins i tot les paraules estan numerades i censades. Aquestes mateixes.

jugo al "gat i la rata" amb el pensament
no vull deixar
que es recrei en el que creu serà
aquesta nit sí
deixaré espai a l’improvisació que mai em permeto

no puc evitar els pensaments
és massa gran l’ànsia i el desig
sentir les mans calentes i punyents
travessant el melic, apartant la melsa
la sang fent pessigolles braç a baix
-milers de formigues que fugen amb bocins de vida-
arribar fins al cor i arrancar-lo poc a poc

on puc anar si tot m’encega?
on? si no sento la gana que em menja…
on? si no sóc jo,
si sóc una ombra
donada als excessos del cor

el món obre la seva mà al meu voltant
mai m’arriba a tocar, mai m’arriba a tocar
el seu alè m’humiteja el clatell
la seva llengua em llepa l’ànima
no em deixa res, no em deixa res

m’ofego en un got d’aigua