solilluna – geografia d\’una ombra

és una sensació estranya, com ésser viu sense ésser viu,
com existir sense que ningú se n’adoni, sense que ningú sàpiga de la meva existència,
sempre buscant un nom per a cada cosa, una sensació per a cada objecte,
però no em serveix qualsevol, sinó només aquell nom, aquella sensació que, més que definir, realitzin, donin vida, cos, humitat, calor, a allò que anomenen…

…i per què no, poder escollir un altre camí, una manera diferent de créixer: cap avall, cap a un món subterrani on no hi hagi més que l’oblit, i el silenci.

Avui he estat perseguint follets pel bosc i els he torturat. Només amb paraules. I guardant les formes. No volia tampoc que fos excessívament obvi el meu propòsit.

Encara sóc una germana menor entre vosaltres però vaig adonant-me de com de etèrea i fugaç és la llum amb la que ells combrèguen; i com d’intensa en canvi la nostra, tot i ser tènue i fugissera.

Dessitjo arribi el dia de ser digna de la vostra veu i de la vostra mirada secreta.

Obro els ulls de cec
i tanco aquells que veuen.

Les fitxes d’aquest joc estan fetes de sang i carn,
movent-se d’escac en escac lliscant sobre els propis fluïts.
Ningú els dóna forma, estan massa ocupats pensant l’estratègia.
Em fixo perquè el joc m’avorreix. Potser perquè sempre perdo.
M’agrada, però, observar les figures de carn
dins el seu caos.

Són paisatges sempre canviants, vermellosos, plens de múltiples textures.

Només gaudeixo els entreactes.
Els instants entre jugada i jugada.
Aquells en els que les figures descansen d’aquells que han de moure-les.
Aquells en el que la taula de jocs és un camp d’expressió de formes
que s’autodefineixen contínuament, indefinida.

Els moments de joc,
aquells en que les figures s’imbueixen de moviment,
aquells en els que una suma de voluntats les impregna,
se’m fa vomitiu, odiós.
La seva evolució de formes es congela
i es pot discernir una expressió de consciència enmig de la carn
que segueix amb desig enfollit el dictamen intern.
Què penós és veure-les arribar al seu destí
i oblidar allò que les empenyia cap a l’objectiu.

sala blanca sala blanca
si em trec els ulls o m’els poso

fins i tot la llengua obrint la boca
sent el sabor

de rància pared de cal
de polsosa pasta de dents
de full clorejat en excés
de pell caucàsica

no de neu
de neu no

Veieu aquesta finestra fluorescent que teniu davant? Aquestes lletres?

Aquest bloc té l’estil d’un bloc que m’agradaria llegir. Sí…

Entro cada dia, i confeso que algún cop més de dues vegades, però no hi ha posts nous. Algú pensarà: "ondia tu! hauràs d’escriure alguna cosa per què hi surti, no?". Però jo vull sorprendre’m, emocionar-me, somriure’m… i com podria fer-ho si les paraules són meves i ja les conec, ja m’han emocionat i el somriure ja s’ha marcit?

Com puc parlar de la música que em fa estremir la pell si per escriure és el filtre de la lògica el que treballa, parlar de com se’m tensen els músculs mentre follo si les paraules no poden contenir al mateix temps la saliva, la suor, el moviment… i sóc incapaç de posar força a les paraules sense treure-li l’emoció.

Què es pot tenir un orgasme mentre s’escriu? M’agradaria.

Vaig construir aquesta casa (sí, ja ho sé que és prefabricada però m’agrada). Vaig pintar les parets al meu gust. Vaig escollir la decoració i una part d’aquesta la vaig fer amb les meves pròpies mans.

Vaig fer la casa dels meus somnis i, quan la vaig tenir enllestida, vaig anar al carrer del davant per seure i esperar. Esperar a veure qui venia a viure. Com a mínim veure qui passava per allà.

Volia un mirall on jo apareguès i mostrés allò que no sé veure quan miro cap a mi. M’és massa fàcil oblidar les coses properes. M’oblido de mi, m’oblido de la gent que m’envolta, de les parets, de les portes, dels carrers i dels semàfors. M’oblido de l’existència. I tot per que està massa a prop.

Algú deia: "tan lluny i tan a prop al mateix temps" i una merda! El pròxim cop intentaré centrar-me únicament en els orgasmes.

Estar al bell mig del gel. Just en aquell punt que desapareix tota referència a altres paisatges. Esperar que el Sol pugi i que el seu reflex multipliqui la blancor que ens envolta.

És ara quan el temps s’atura.

La llum que hagués pogut entrar fuig poc a poc fora de mi.

El fred va ocupant l’espai que deixa.

És agradable sentir com se’t menja el fred. Sents com gotes d’aigua que van caient i ajuntant-se a poc a poc fent créixer una petita bassa. Dins meu. Al meu voltant. Com si fossin gotes d’aigua. Però sense aigua. De fet et seca. És la pròpia aigua la que omple una petita bassa. Fora d’un mateix. Sense sortir d’un mateix.

El fred separa el cos de l’aigua dins del mateix cos. Explosió interior. Una per cada cèl·lula.